El largo soliloquio de la chimenea
como si el fuego pensase sobre su origen,
cuando nuestros primeros ancestros
no sabían qué significaban las llamas
pero percibían su calor,
no sabían qué era la realidad
pero la respiraban.
Es gracias a ellos que tú existes.
A la salvaje persistencia de esos huesos.
A los cerebros apuntalados por instintos.
Observa la inmensidad del mar y responde:
si sustituyes el horizonte por un eje de abscisas,
¿dónde queda la magia?
¿Cómo pretendes dibujar la plenitud, la tristeza
con regla y cartabón?
Por qué no permites que el mundo exterior
entre por la ventana y se siente en tu regazo.
Por qué no piensas con manos y caderas,
que saben mucho más que todos nosotros.
Descartes,
si ansías la dictadura de la razón, parte
tú solo hacia ella, pero libera tu cuerpo;
él quiere quedarse aquí, a su lado.
Que el único discurso sea el de dos cuerpos.
El método, el de las piernas, y las bocas.
Deja que se revuelquen en la realidad,
que la magreen.
Deja que sientan, uno a través del otro.
Que se existan.
Deja que, de nuevo, inventen el fuego.
Mira cómo crepitan sus ojos.
El mètode de les cames
El llarg soliloqui de la xemeneia
com si el foc rumiés sobre el seu origen,
quan els primers ancestres nostres
no sabien què significaven les flames
però en notaven l’escalfor,
no sabien què era la realitat
però la respiraven.
És gràcies a ells que tu existeixes.
A la persistència salvatge d’aquells ossos.
Als cervells apuntalats pels seus instints.
Observa la immensitat del mar, i respon:
si substitueixes l’horitzó per l’eix de l’abscissa,
on queda la màgia?
Com vols dibuixar la plenitud, la tristesa
amb regle i cartabó?
Per què no deixes que el món exterior
entri per la finestra i se t’assegui a la falda.
Per què no penses amb les mans i els malucs,
que són més savis que nosaltres.
Descartes,
si marxes cap a la dictadura de la raó,
ves-hi tot sol, però allibera el teu cos;
ell vol quedar-se aquí, al costat seu.
Que l’únic discurs sigui el de dos cossos.
El mètode, el de les cames, i les boques.
Deixa que es rebolquin en la realitat,
que la magregin.
Deixa que sentin, l’un a través de l’altre.
Que s’existeixin.
Deixa que tornin a inventar el foc.
Mira com els crepiten els ulls.