¿Por qué idear grandes planes si la vida es tan breve?
Tienes razón, Horacio, no tiene lógica alguna.
Pero debes entendernos, somos débiles, es decir,
inmensos, vulgares y un poco inocentes.
Todo depende. Una estalactita y una estalagmita,
en las cuevas prehistóricas de Chauvet, se tocan
la punta de los dedos; se necesita paciencia
y millones de años para llegar a ser tan sutiles.
Cuando el campesino lee en el cielo la lluvia,
deviene un dios -pero poco-, y ser humanos
-tan sólo-, no sacia que sea tan breve la vida.
Es más fácil construir un imperio que un gesto.
Déjanos, pues, hinchar la existencia con planes
megalómanos, engaños. Un proyecto ambicioso
es un bosque espeso que impide ver las dos hojas
temblorosas cual manos que anhelan acariciarse
la piel, soñar alto, y lejos, aunque sepan, del cierto,
que acabaran cayendo. ¿Te acuerdas? Hacía viento.
Caducifoli
Per què fer grans projectes si la vida és tan breu?
Tens raó, Horaci, no té cap lògica, cap.
Però ens has d’entendre, som febles, és a dir
immensos, vulgars i una mica innocents.
Tot depèn. Una estalactita i una estalagmita
a les coves prehistòriques de Chauvet
es toquen la punta dels dits; cal paciència
i milions d’anys per arribar a ser tan subtil.
Quan el pagès llegeix el cel per predir l’esclat
de la pluja, esdevé un déu, però dura poc,
i ser humans ‒només‒ no omple cap vida breu.
És més fàcil construir un imperi que un gest.
Deixa’ns, doncs, inflar la nostra existència
amb plans megalòmans, enganys. Un projecte
ambiciós és un bosc espès que no et deixa veure,
al fons, les dues fulles tremoloses com mans
que desitgen acariciar-se la pell, somiar parell
i gros, tot i saber ‒del cert‒ que acabaran caient.
Te’n recordes? Feia vent.